Crítiques: «Plaer culpable» de Lara Díez Quintanilla

Crítica

Veure un públic del Teatre Goya gaudir i entusiasmar-se durant 90 minuts amb una ‘comèdia’… entre cometes, ja de per sí és un plaer culpable. Un plaer que va i ve de la platea a l’escenari, amb aquests dos membres d’una parella que busca l’excel·lència, i per què no dir-ho, la correcció política, fins al punt de ratllar el ridícul. Però és molt més. El moment triat és el proper (imminent) naixement del fill de tots dos, després de 5 anys de relació, i 2 d’anar a «buscar-lo». I tot i haver fet tots els cursets imaginables per a ser uns pares perfectes, ja topen amb la primera decisió, el nom.

Des d’aquí, es desferma un seguit de confessions (recomanades per una terapeuta, que més woke ja no pot ser) que faran trontollar el seu paradís aparent. I així, inicien un viatge pels veritables sentiments, aquells que sorgeixen de la nostra part animal, per la necessitat de la nostra individualitat dins d’un duo, de reconèixer que la gelosia no és només un invent de la parella normativa.

El text és esplèndid, de manera que aquesta obra funcionaria si només fos de teatre llegit*. Però alerta, això no vol dir que no hi ha hagut una aportació fonamental de tots dos intèrprets. Tots dos magnífics, però no puc deixar de reconèixer que el Francesc Ferrer acompanya la convicció del dir amb un llenguatge corporal impecable.

*No ho dic debades, això de teatre ‘llegit’. El nucli d’aquesta obra es va presentar en el Torneig de Dramatúrgia Contemporània del Temporada Alta 2020, obtenint el segon premi. I un any després, la seva versió castellana un primer premi, quan el Torneig va travessar l’Atlàntic. I ja es veia, en la semifinal i final del TA gironí, quan els intèrprets d’aquella peça que durava uns 20 minuts, no només feien arribar a l’espectador els mots amb claredat, és que transmetia la psicologia del personatge als mateixos intèrprets que, en aquella ocasió, sí que llegien la ‘micro’ obra. També cal afegir que el microteatre va ser un camí que la Lara Díez Quintanilla, autora i directora del muntatge, va recórrer amb convicció i èxit quan aquest gènere va treure el cap a Barcelona, amb el festival ‘Píndoles’ i els Microteatres del carrer Bailén. 

El repte va ser convertir aquest microtext en una obra de 90 minuts i no perdre la frescor, la diversió i també el drama, perquè el seu gran encert és fer-nos riure primer, per adonar-nos de les pròpies misèries al segon següent. O, qui sap (caldria preguntar-li) si aquell text primigeni tan curt, era una síntesi d’una obra que ja estava en la ment de la seva autora. I de fet, què importa?