Crítiques: «Lumiero», amb Pere Hosta

Després de presentar Madame Lumière (TA23) i d’embolcallar-la amb les veus del Cor Geriona (TA24), La Menuda estrena un nou espectacle al festival amb la llum com a protagonista. De bracet del col·leccionista de llum Lumiero (el pallasso Pere Hosta) i la seva filla Lumina (la ballarina i actriu Jana Noguera), el públic descobrirà la màgia de la penombra i el fascinant univers d’històries que s’hi amaga. A Lumiero, la companyia incorpora el teatre gestual a la poesia visual, la dansa i la música en directe que configuren la seva essència, propera i sensible per abraçar la primera infància amb delicadesa.

Un univers de llums, sons i històries per endinsar la primera infància en l’escena.

Durada: 40min – Sense text

Espectacle per a espectadors de 0 a 5 anys

FITXA ARTÍSTICA

Direcció artística: Faló Garcia i Pellejà
Creació: Pere Hosta, Faló Garcia i Pellejà i Maria Cruz 
Direcció escènica: Anna Castells
Direcció musical: Maria Cruz
Intèrprets i músics: Pere Hosta, Faló Garcia i Pellejà, Jana Noguera, Maria Cruz i Edgar Casellas
Cap tècnic: Jan Verdú
Escenografia: Fanny Espinet i David Fauchs
Andròmines de llum: Jose Luis Salmerón (Cube Peak)
Vídeos: Albert Blanch i Joan Coll
Disseny de llum: Jan Verdú
Vestuari: Sílvia Jou
Coproducció: La Menuda i Temporada Alta

CRÍTICA

Una producció molt acurada, la d’aquest ‘Lumiero’, amb fins a 4 intèrprets musicals (1 d’ells també és la ballarina) que creen un espai sonor i visual de conte, ajudats per les projeccions d’ombres, de gran impacte visual. Sense aparentment un fil dramàtic, els personatges descobreixen coses de la llum, i especialment el Pere Hosta, es posen a jugar-hi.

El que es va percebre en la funció, és que tot el missatge audiovisual és més adreçat a infants a partir dels 3-4 anys, i també als joves pares i mares que seien amb ells. La foscor de moltes escenes van espantar a alguns (pocs) infants, alhora que alguns altres, més valents, entraven i sortien de l’escenari interactuant amb els intèrprets i els objectes a l’escena. La sensació va ser que això agafava una mica per sorpresa a la companyia, però que va seguir la seva interpretació, fins i tot en algun moment integrant-los. 

En tot cas, podria ser un espectacle que necessiti d’una barrera física (escenari alçat) perquè això no sigui tan fàcil. O no, ja que tots els espectadors són allà per a ‘fer viure’ una experiència als petitons. 

En conclusió, diria que és un espectacle més de sons (llegiu: música) que de llums, molt ben acabat en tots els seus detalls. Em queda el dubte de si és adient a públics d’entre 0 a 3 anys.

I remarcar que els moments de pallasso del Pere, jugant amb els llums i altres elements escenogràfics sense música, em van semblar els més interessants, ja que no havien de seguir el ritme d’una banda sonora que ja té uns ‘tempos’ molt predeterminats.