Vist el dissabte, 17 d’Octubre de 2020, al Teatre Aquitània de Barcelona.
SINOPSI
Smiley, després de l’amor és una brillant comèdia romàntica tremendament contemporània, que narra la història d’amor entre l’Àlex i el Bruno, una parella que fa vuit anys que es va enamorar inesperadament i ara s’enfronta a problemes una mica més madurs, però igual de divertits i entretinguts.
Smiley, després de l’amor és una nova història dels personatges creats per Guillem Clua a Smiley, una història d’amor, un espectacle que després d’haver iniciat funcions a la sala Flyhard, va seguir amb èxit durant tres temporades al Teatre Lliure i al Club Capitol, i que ha girat per tot el món en més de 10 produccions internacionals.
FITXA ARTÍSTICA
Text i direcció Guillem Clua
Intèrprets Ramon Pujol i Albert Triola
Escenografia i vestuari Sergi Corbera
Cap tècnic i il·luminació Arnau Planchart
Disseny de so Roger Ábalos
Producció executiva Cia. Smiley Ramon Pujol
Producció executiva La Brutal
Autor cartell Alfonso Casas
Fotografia Kiku Piñol
Confecció de vestuari: Marta Pell
Comunicació Sem Pons i Rubén Garcia
Una producció de Companyia Smiley amb La Brutal.
Agraïmements
Marta Buchaca
Victor Josep Rodrigo
Sala Flyhard
Clara Segura
ES Collection
Marc Maulini (Rest. Els Pescadors)
SOBRE…
L’obra, que dóna continuïtat al text estrenat el 2012, està pensada i escrita com una nova història per tal que es pugui veure sense haver vist la primera part. “La primera part va deixar molt bon record a Barcelona i Madrid i és una de les obres més especials de la meva trajectòria, sovint em demanaven que la tornés a fer“, comenta durant la roda de premsa de presentació als mitjans de comunicació i afegeix: “Aquella primera història era filla del seu temps i era un reflex de l’actualitat d’aquells anys 2010 i 2011, per tant, es feia estrany recuperar una història amb uns personatges que, igual que els actors i la societat, ha seguit evolucionant“. L’actor Albert Triola també explica: “Els personatges eren arquetípics, però han madurat. Ara tenen una motxilla i són molt més complexes: tot el que et passa als 45 anys és més transcendent i les decisions han de ser més encertades“.
Guillem Clua ha creat una història totalment independent de la primera, tot i que conté alguns recordatoris que connectaran amb els espectadors més nostàlgics. “Ens feia por no tornar a aconseguir aquella alquímia que tenia la primera part, però ho hem fet i hem aconseguit un bon equilibri entre comèdia i drama que hem anat teixint durant el procés amb els dos actors“, comenta el director i dramaturg.
SMILEY Després de l’amor és, en paraules de Clua, “una reflexió sobre els tipus d’amor que existeixen, i la realitat de les parelles LGTB l’any 2020, sobre la manera que tenim de relacionar-nos avui, per exemple a través de les xarxes socials, sobre com és l’amor per a dos homes gais que arriben al 40 o sobre la trampa de l’amor romàntic que ens mostren les pelis d’amor”.
La nova direcció (i criteri) de l’Aquitània Teatre dóna les primeres passes amb molt bones sensacions, com en aquest cas, amb una obra que reuneix els que considero ha de ser els tres ingredients d’una bona obra de teatre o fins i tot espectacle: un bon text, una bona direcció (signades totes dues per Guillem Clua) i unes bones interpretacions. En aquest cas, de dos esplèndids actors com són Albert Triola i Ramon Pujol. L’equip que repeteix l’experiència de ‘Smiley: sobre l’amor‘ que es va poder veure el 2015 al Club Capitol, i abans a la Sala Flyhard i al Lliure. De fet, n’és una seqüela, com dirien a Hollywood.
Comença amb un esplèndid monòleg telefònic del Bruno (Albert Triola), fet un sac de nervis perquè dins de pocs dies es casa amb el seu promès (coses de l’evolució, avui algunes de les noces més fastuoses i ben organitzades són les dels homosexuals, ja ho havíem vist a Sex and the City). De sobte, s’entrebanca -literalment- amb l’Àlex (Ramon Pujol), qui va ser el seu gran amor anys enrere, i que inesperadament es van separar, per raons que anirem entenent en el curs de l’obra. Un encontre que portarà conseqüències, i bogeries com un tribut als ‘tres esperits’ del Conte de Nadal de Dickens, feliç idea que sacseja l’acció (no ens deixen respirar ni un moment) i dóna munició a la comèdia que aquest drama amorós porta dins.
Jo ho classificaria com a comèdia romàntica, un gènere que de tant en tant l’encerta i ens regala grans textos com el que ens ocupa, però que majoritàriament porta tant de sucre que embafa. En aquest cas, alternant drama i comèdia, somriures i llàgrimes per l’amor perdut, per l’amor impossible, per l’amor de debò, per l’amor romàntic (com a trampa social) i l’amor físic (com a realitat universal i intemporal), que ressalten encara més les emocions i reflexions dels personatges, que entre somriures i llàgrimes ens arriben ben endins i ens parlen de nosaltres mateixos. I especialment, la maduresa de la conclusió final de tot plegat, una sorpresa que s’agraeix entre tant final previsible del gènere.
I si alguna cosa resulta especialment educativa, és que l’amor és un, tinguis el gènere que tinguis i estimis a qui sigui. Lamentablement, encara hi ha la necessitat de seguir-ho dient.
Deixa un comentari