Crítiques: «Els ocells» de La Calòrica

Vist el dissabte, 24 d’octubre de 2020 al Teatre de Lloret

SINOPSI

El jove empresari Pisteter i la seva companya Evèlpides no poden tornar a casa. Tampoc se’ls acudeix cap altre lloc on puguin anar a viure la vida còmoda, relaxada i lliure d’impostos que ells anhelen. La trobada accidental amb un innocent puput enmig del bosc els portarà a plantejar-se un canvi d’estratègia: i si renunciessin a la seva condició humana i es convertissin en ocells? O encara més: i si convencessin les aus del món per crear una nova societat basada en els principis fonamentals d’Individu, Propietat i Competència?

Els Ocells (Temporada Alta, 2018) és una reescriptura lliure de l’obra d’Aristòfanes enfocada en l’auge del populisme neo-liberal, els mecanismes emocionals que el fan funcionar i els motius del seu auge en l’esfera internacional.

FITXA ARTÍSTICA

Els Ocells és un espectacle de creació col·lectiva a partir d’Els Ocells d’Aristòfanes.

Dramatúrgia Direcció Intèrprets       Escenografia, vestuari i il·luminació Espai sonor   Caracterització Construcció de l’escenografia Confecció del vestuari Maquinista Alumna de l’Institut del Teatre en pràctiques   Veus en off   Fotografies de l’espectacle Enregistrament vídeo de l’espectacle Producció Executiva

Joan Yago Israel Solà Xavi Francés Aitor Galisteo-Rocher Esther López Marc Rius Albert Pascual Guillem Rodríguez amb la col·laboració d’Arnau Vallvé Anna Rosillo La Forja del Vallès i La Calòrica Albert Pascual Pere Sànchez Alejandra Lorenzo     Queralt Casasayas, Arnau Puig, Andrea Ros, Vanessa Segura, Júlia Truyol i Pau Vinyals Anna Fàbrega Moosemallow Crew Júlia Truyol

Impactant, descreguda, però sobretot, intel·ligentment crítica amb la situació actual de les democràcies europees (i la nostra en particular), aquesta ventada en forma d’espectacle ens corpren, entre d’altres coses, per la magnífica interpretació dels tres actors i l’actriu, i pel ritme endimoniat que la direcció imprimeix. I les manetes dels tècnics de llums i so tampoc es queden enrere. Ja té gràcia que entre un públic on hi ha clarament persones conservadores, es doni la catarsi final d’aplaudir fins a esgotar-se, i encara aixecar-se a donar una ovació final a uns intèrprets que s’hi deixen la pell. Qui sap si, segurament, per dir obvietats que tots veiem i la majoria accepten com a ‘de tota la vida’.

«Els ocells», al menys el fil argumental principal, es basa en una comèdia Aristophanes, el gran autor de comèdies de la Grècia clàssica, i beu de les fonts del cabaret per a imprimir un desvergonyit relat, de vegades surrealista i clarament esperpèntic, i d’altres, dolorosament real, on tria un estil hiperrealista, del qual no puc deixar de destacar, la meravellosa (per honesta amb totes les posicions) escena d’una família obrera, que contraposa la seva esclavitud a la llibertat de què gaudien abans, i el difícil equilibri que condueix a que no hi hagi un clar guanyador. Hiperrealista, perquè tots coneixem gent que és exactament com cadascun dels quatre personatges, i els entenem i empatitzem amb ells, especialment amb el matrimoni, al qual els actors imprimeixen tota la humanitat possible. 

No falten cançons, i algun actor que sembla demanar disculpes per no estar en el millor dels seus dies (o potser Déu no l’ha cridat per aquest camí), algunes escenes rabiosament sonores que es diuen amb micròfons. Tot i això, mai no es troben a faltar en la funció, degut a la perfecta dicció i projecció de tots els actors.

Entre algunes altres pernes, la d’un personatge principal, el gran manipulador, sortit d’ESADE i campió de debat universitari (oi que us sona?), amb rabiosos principis liberals (autodenominats). I, feblesa meva, el discurs del senyor ‘capitalisme’, que talla la realitat amb la finura d’un bisturí tot proclamant que ell ‘no va dir mai que féssiu això!’. 

En fi, molt i molt recomanable si no us ha d’agafar un cobriment per la irreverència, els desvergonyiment i la mordaç crítica de l’status quo i, de pas, de la passivitat dels ‘ocells’ a qui entabanen.