Vista el dissabte, 27 de març del 2021, al Teatre de Lloret de Mar
CIA. Parking Shakespeare – Durada: 1h 45 minuts – Idioma: català
SINOPSI
LA TEMPESTA és la darrera obra de Shakespeare i en la qual el bard mostra tota l’experiència acumulada al llarg de la seva vasta carrera, una peça misteriosa i ritual, que barreja pensar filosòfic i polític, recursos de comèdia, el romanç pastoral i la gran maquinària barroca, i on es confronten l’Art creat pels homes i les forces tel·lúriques de la Natura. L’illa de Pròsper és on passa la major part de la peça, on van a parar les víctimes del naufragi que el màgic personatge ha provocat. L’illa és, al capdavall, un teatre dins el teatre, el món com a representació, un escenari en el qual Pròsper funciona com a esotèric demiürg, ajudat pel volàtil follet Ariel i patint els estirabots del fangós i feréstec Caliban. I l’illa és també l’escenari on Pròsper, el príncep destronat, practica la venjança amb els qui el van bandejar a l’exili, però alhora és l’espai on totes les rivalitats troben el corresponent perdó i la possible la redempció.
La proposta de Marc Rosich per aquest nou muntatge de LA TEMPESTA vol treure el màxim partit a les forces de la companyia, amb qui el director ja ha treballat en drama a Woyzeck i en comèdia a Les alegres casades de Windsor. Aquest nou pas és, per al director, com una barreja d’aquests dos projectes anteriors, ja que podríem arribar a considerar que a LA TEMPESTA s’agermanen la densitat filosòfica i dramàtica d’una amb els elements de la comèdia més popular de l’altra. La idea de muntatge vol mantenir tota la companyia contínuament en escena, creant amb els cossos dels mateixos actors la tempesta que obre la peça, i després, l’illa fabulosa on les víctimes del naufragi van a parar i en la qual es busquen les unes a les altres, ara de platja en platja, ara endinsant-se en la malesa selvàtica, fins a l’aparent final feliç. En la proposta dramatúrgica, hi ha una nova veu que emergeix d’entre les de tots els personatges, una veu que sempre ha estat silenciada, la de la bruixa Sycorax, mare de Caliban. A l’obra original només es parla d’ella per dir-ne maleses. Per al nostre muntatge, hem pensat que valia la pena donar a Sycorax l’oportunitat d’explicar-se i defendre’s. De manera que el fantasma de la bruixa prendrà la paraula i sumarà la seva veu al complex joc de miralls de que es viu a l’illa.
Al rerefons de la peça i, a voltes, sota l’aparença d’una comèdia vibrant, hi rau una reflexió profunda sobre les utopies, sobre quina societat bastiríem en el cas que se’ns donés una segona oportunitat en una illa verge. El protagonisme d’aquesta illa màgica pren en el nostre muntatge una presència musical. Així, l’aire original de la peça, que sovint coqueteja amb la mascarada barroca amb números cantats, es tradueix en el nostre muntatge en la música composada especialment per a l’ocasió per Marc Sambola. Seguint la proposta de Shakespeare, Ariel és la veu cantant del muntatge, amb un seguit de cançons que embolcallen la peça i acaben confonent-se amb les mateixes forces tel·lúriques de l’illa.
Parking Shakespeare torna als escenaris amb la darrera obra de William Shakespeare per celebrar el desè aniversari de la companyia.
La nova proposta de la companyia és una peça per ser representada en sala, als teatres, i no a l’aire lliure com és habitual en aquesta companyia. És a més l’espectacle cloenda de la celebració dels 10 anys del naixement de la companyia. Amb La Tempesta retrobem tots els actors de la companyia de nou en escena, com a final de festa.
Aquest nou projecte compta amb la direcció de Marc Rosich, que ha concebut un nou muntatge per la que fou la darrera obra de Shakespeare, amb la música d’en Marc Sambola, composada especialment per aquest espectacle, i a més, amb una cantant lírica en directe.
El text compagina densitat filosòfica i dramàtica amb els elements de comèdia vibrant. Un espectacle que reflexiona sobre les utopies, sobre quina societat bastiríem en el cas que se’ns donés una segona oportunitat en una illa verge.
FITXA ARTÍSTICA
- Autoria / William Shakespeare
- Traducció, versió i direcció / Marc Rosich
- Música Original / Marc Sambola
- Direcció de moviment / Carme Milán
- Miranda / Mireia Cirera
- Sycorax / Ester Cort
- Sebastià/Trínculo / Adrià Díaz
- Alonso/Stefano / José Pedro García Balada
- Ferdinand / Pep Garcia-Pascual
- Pròsper / Carles Gilabert
- Caliban / Marc Joy
- Ariel / Carme Milán
- Gonçal / Santi Monreal
- Contramestre / Ricard Sadurní
- Alonso / Àlvar Triay
- Ajudant de direcció / Montse Butjosa
- Vestuari i escenografia / Joana Martí
- Disseny de llums / Antoni Font
- Tècnic de gira / Pau Vila
- Estudiant en pràctiques (El Timbal): / Judit González
- Disseny del cafrtell / Marc Vilaplana
- Producció i comunicació / Aina Bujosa
- Direcció artística / Pep Garcia-Pascual
- Coproducció amb Xarxa Transversal
Surto del Teatre de Lloret, després de veure ‘La Tempesta’ i penso que hauré de calibrar molt bé les coses que explico d’aquesta versió de Shakespeare, que com veureu més endavant, té molt més del que sembla a primer cop d’ull. Sobretot vull saber quina fidelitat té al text (no a l’esperit, sinó al mateix text de l’autor anglès) per poder explicar-vos què s’ha fet amb el text original (conservar-lo, retallar-lo, fer-lo servir de referència…). Per sort, puc preguntar-li al mateix traductor, adaptador i director de l’espectacle, Marc Rosich, que molt amablement m’explica tot el que vull saber, especialment com s’ha construït el text de l’obra.
Primer s’ha de dir que l’espectacle encara no s’ha estrenat a Barcelona, i que està fent una gira per un conjunt de teatres, de tot Catalunya (alguns són dels millors que hi ha) anomenat TRANSVERSAL. Tot això a l’espera (en el moment de parlar amb el Marc) d’una sala a Barcelona per a la ‘posta de llarg’, que ja s’està gestionant. I encara, una altra gira per a més teatres a la tardor.
Pel que fa a la dramatúrgia, la principal novetat és introduir el personatge de Sycorax, mare de Caliban, el jove nadiu de l’illa, que és molts de cops anomenada a l’original però no hi apareix. Aquí aprofita per a crear un personatge fort, i dir la seva sobre un corrent de l’antiguitat (i no tant), que atribueix a les dones que tenen coneixements de medicina, ciència i a voltes de temes ocults, l’apel·latiu i la consideració de bruixes. No com homes com Pròsper, un dels protagonistes de La Tempesta, considerat un home savi i cultivat. No podia ser que una dona sabés tant i portés la vida que volia, i per això se l’havia de perseguir. Una font d’inspiració ha estat el llibre de Silvia Federici, “Caliban i la Bruixa”. Curiosament, els diàlegs de Sycorax són un ‘mirall’ dels de Pròsper, jugant a que la consideració d’unes paraules, es valoren molt diferent segons qui les diu…
També pararem esment amb Caliban, ja que en l’original és poc més que un graó per sobre els animals. S’ha dit que això obeeix a les percepcions de l’Anglaterra dels principis de la seva colonització americana (l’obra es va escriure i estrenar el 1611) sobre els ‘salvatges’ que poblaven Amèrica, i també dels ‘semihomes’ que s’emportaven des d’Àfrica perquè treballessin d’esclaus, comerç que començà poquíssims anys després de l’estrena de l’obra. Colonialisme en estat pur.
De fet, però, Marc Rosich ha fet el mateix que en d’altres dramatúrgies seves, especialment de Shakespeare, que és eliminar alguns monòlegs i escenes especialment llargs i que no tenien una influència en la comprensió de la trama, i un cop resten les escenes que considera importants, les ‘trena’ com li va bé per al propòsit de fer arribar l’esperit d’una obra com aquesta al públic d’avui, amb un ritme mínimament àgil. Estratègia, segons m’explica, força comuna (literalment ‘Shakespeare sempre es retalla’). Això vol dir, també, canviar la línia temporal, com és evident al principi, on en lloc de començar per la tempesta al vaixell, ens presenta als personatges com Pròsper, Sycorax, el mateix Caliban, Ariel (que majoritàriament dirà els seus textos cantant) i la filla del primer, Miranda.
Tot i això, cal ressaltar que la traducció dels textos és impecable, doncs es nota la poesia, les metàfores i el discurs que Shakespeare imprimia a les seves obres, la darrera de les quals és, precisament, La Tempesta. Per tant, tot és d’ell… tret de la incorporació d’un personatge nou, i els seus diàlegs.
I L’OBRA, DALT DE L’ESCENARI, QUÈ TAL?
He de dir que tota la feina del traductor-adaptador-director dóna lloc a un espectacle de poc menys de dues hores, amb una posta en escena ben simple, recolzant-se en la feina dels actors. Tots de blanc, tots (tret de Caliban) amb una certa condició hieràtica (sobretot Pròsper i Sycorax), amb una sola escena de tall popular, de gresca i alguna broma picant, que podríem dir que va encantar al públic i va relaxar-nos abans i després d’uns parlaments que, pel nivell del llenguatge (inevitable si parlem de Shakespeare), poden resultar una mica tedioses. Un es pregunta de vegades com eren tan populars les seves obres, en un temps on la majoria dels assistents eren analfabets, i anaven en família al teatre, sovint amb el sopar, ja que la durada era de 3 a 4 hores de mitjana.
Per a mi a la direcció li falta dotar als personatges d’organicitat, perquè puguem percebre els seus sentiments, de quin és el seu estat d’ànim quan diuen el que diuen, i potser, de crear moviments que reforcessin aquesta necessitat que tenim d’identificar-nos amb el que els passa. Ja ho deia Lorca ‘vamos al teatro a ver qué pasa, y no qué nos pasa’.
Mai no podré oblidar un Rei Lear (no és casualitat comparar-lo, ja que en molts aspectes el punt de partida és molt semblant), dirigit ni més ni menys que per Ingmar Bergman, que als 80 va passar per Barcelona, i ens el vàrem empassar en suec, sense pràcticament escenografia, amb tots els personatges de negre, i que ens va colpir amb la profunditat de les emocions expressades pels actors. Un gran home de teatre, tristament desaparegut, em va explicar que una de les coses que feia el director suec, era fer servir la màscara neutra per detectar quan els personatges no deien amb el cos allò que repetien amb el text, i probablement amb la cara.
Deixa un comentari