Vist el dilluns, 12 d’octubre de 2020 al Teatre del Raval, dins de la Mostra de Teatre de Barcelona
Vist el dijous, 22 d’abril de 2021 al Teatre del Raval de Barcelona, dins la seva programació.
SINOPSI
Per què quan coneixem algú i estem a gust, ens formigueja una por al cos de que allò bonic s’acabi? Què passa perquè una relació s’acabi? Se’ns ha inculcat aquest vertigen socialment? Hi ha alguna relació entre la nostra manera d’estimar i la necessitat d’estar amb algú? Com es pot explicar que l’amor faci mal?
LET ME DOWN SLOWLY ens mostra una ciutat amb diferents possibilitats de relacionar-se amb l’amor on els dos personatges intentaran fugir d’aquest dolor buscant alternatives a l’amor romàntic, però ben aviat descobriran que potser aquest camí no és tan senzill com esperaven.
Després d’haver explorat el cantó fosc de l’amor a ONLY LOVE CAN HURT LIKE THIS, en aquesta ocasió la companyia Afflictus centra la mirada en les alternatives no monògames que existeixen. La companyia aproparà al públic aquestes diverses maneres de viure l’amor mostrant la vulnerabilitat que sentim quan estimem.
FITXA ARTÍSTICA
TÍTOL: LET ME DOWN SLOWLY
CIA: COMPANYIA AFFLICTUS
Creació i interpretació: Èric Pons i Anna Torrella
Suport a la creació i ajudants de direcció: Adrià Andreu i Bruna Artigal
Espai escènic, vestuari i il·luminació: Ivet Duran i Alba Paituví
Espai sonor: Sara Vidal
Audiovisuals: Mar Martínez
Coreografia: Bruna Artigal
Música original: Anna Torrella
Animacions: Eudald Rojas
Direcció tècnica: Adrià Andreu
Fotografia: Désirée Gómez
Disseny gràfic: Sol Iñigo
Producció: Èric Pons i Bruna Artigal
Agraïments: Jordi Pons, Clara Manyós, Aina Lluch, Víctor Villanueva i Àlex Pujol.
IDIOMA/DURADA 90 minuts / Català
LA COMPANYIA DIU
La companyia AFFLICTUS, fundada per Anna Torrella i Èric Pons l’any 2017, va néixer amb la voluntat de gestar el seu primer projecte de creació ONLY LOVE CAN HURT LIKE THIS. L’obra va fer diverses funcions entre els anys 2017 i 2019, sent seleccionada a la 23A. Mostra de Teatre de Barcelona (Premi especial del jurat, Premi Intèrpret Revelació per Èric Pons i nominació a Millor Actriu per Anna Torrella) i fent temporada al teatre Porta 4 de Barcelona. La companyia també està formada per Adrià Andreu i Bruna Artigal.
La necessitat de crear aquesta obra sorgeix del canvi que les creadores percebem en les maneres d’estimar pròpies i també la mateixa voluntat de canviar-les. Creiem que, des de l’experiència personal podem apel·lar a un col·lectiu més ampli. En aquesta ocasió, creiem que la nostra generació comença a ser conscient dels patrons existents en les relacions monògames i amb aquesta manera diferent de veure l’amor apareixen múltiples alternatives, les quals volem exposar i explorar a la nostra peça. Amb Let Me Down Slowly volem parlar amb la nostra generació des de l’escenari, però també amb persones que potser es troben més allunyades d’aquestes maneres d’estimar.
Proposta d’una companyia ben jove, formada per l’Èric Pons i l’Anna Torrella, tots dos amb una àmplia formació i algunes feines professionals , i com es nota en la seva qualitat interpretativa!
Jo dividiria l’obra en tres parts, més o menys. El la primera, assistim a les presentacions dels personatges, que entre escenes d’un peculiar flashback i explicant-se les seves aventures, especialment de vida nocturna i amorosa, anem descobrint dues persones sensibles, amb una ment oberta, que fugen de tota convenció i sense una idea clara de quin serà el seu futur. Bohèmia del segles XXI. Vaig descobrir una paraula molt habitual entre el jovent, la qual desconeixia totalment: ‘perreo, perreo’. Busqueu-la!
Posteriorment, paren a reflexionar i tenen un diàleg amb el públic. I quan dic diàleg vull dir que demanen a aquest que els expliqui coses ben íntimes de la seva vida, en part a través de jocs i interacció. Aprofiten per a dir-nos també grans intimitats dels seus personatges… o de les persones que els estan interpretant, que tampoc s’esbrina ben bé, però tal i com ho fan arriba un moment que tant se val.
I aleshores, fan una cosa màgica i poc vista (tot i que s’intenta) en un escenari, i són dos amics obrint-se en canal, figuradament parlant, per a treure els seus desitjos, somnis i cerques, i sonen tan propers a nosaltres…
Només per això val la pena assistir a aquesta catarsi -ho serà més en la mesura que aprofitem el mirall que ens presenten per a mirar-nos nosaltres mateixos- de joves buscant la seva identitat, que al principi semblen frívols, i acaben acariciant l’eterna idea de l’amistat com a forma d’amor, si més no tan vàlida com aquell.
ABRIL 2021
Tant bon regust em va deixar l’obra, que no he pogut resistir la temptació de repetir, ara que el Teatre del Raval (molt encertadament) ha decidit incloure a la seva programació una de les guanyadores de la Mostra de Teatre de Barcelona 2020. Dues coses a destacar:
La primera part (la estrictament teatral) ha canviat en algunes coses, com al principi, on les converses per mòbil, amb passats, presents o futurs amants ocasionals es traduïen en colors, i sobretot en què si no és real, és la sensació, s’ha fet més llarga. Per alguna raó, el ritme és lànguid i penso que, si l’obra vol seguir rodant, els diàlegs han de ser àgils i quedar més fixats, per no tenir sempre aquest aire d’improvisació que acaba (com passa sovint) sovintejant els mateixos mots, gestos i una velocitat que fa perdre’s alguna de les coses que diuen. Al final d’aquesta part, o més aviat una estona abans d’acabar, el públic estava ‘massa relaxat a la seva butaca’ per dir-ho d’alguna manera.
La segona, i aquí ve el gran mèrit de la proposta, ells s’asseuen davant de l’escenari i trenquen la quarta paret, primer dialogant entre ells, i després fent diverses propostes de participació al públic, que va gaudir-les molt. En aquesta ocasió, aquesta segona part va ser més curta, degut, segurament, a que el públic era més adult i menys militant que a la funció de la Mostra. Normal, doncs a l’octubre van venir més amics i amigues, i la diversitat sexual i afectiva va fer que poguessin exhaurir totes les possibilitats i combinacions possibles.
Surto de la funció amb el neguit de que a la primera part li falta i li sobra alguna cosa que sí que té la segona: potser agilitat i connexió amb el públic, posar-se més al davant, escurçar alguns moments…
En tot cas, la funció comença -suposadament- retratant el poliamor, veien com els dos personatges es ‘queden pillats’ d’alguna persona concreta, i acabem valorant que l’amistat és una forma completament lliure d’estimar-se, que no va lligada a convencions com tenir relacions sexuals, callar-se algunes coses per a no ferir l’altre, i haver de dir ‘tu i jo què som?’, i no parlem ja de si es té parella o finalment el matrimoni.
Deixa un comentari