Vist el diumenge, 15 d’agost de 2021 al Teatre Poliorama de Barcelona.
SINOPSI
El mateix dia del seu casament, durant el banquet, la Novia decideix escapar a cavall amb el seu veritable amor: Leonardo. L’autor es basa en un fet real (el crim comès en el cortijo de Níjar) per explicar una història tràgica sobre l’amor i el desig enfrontats al deure, l’honor i els interessos familiars.
Lorca retrata una dona valenta que s’enfronta a la seva societat perseguint el seu desig, una reivindicació que encara avui segueix sent necessària.
Bodas de Sangre és l’obra més famosa de Federico García Lorca. És la primera part de la coneguda “Trilogia Lorquiana” o “tragèdies rurals” (Bodas de sangre, Yerma i La casa de Bernarda Alba). En aquesta trilogia, Lorca parteix d’un aparent costumisme per dibuixar una crítica moral de l’Espanya del seu temps.
FITXA ARTÍSTICA
És una producció de Projecte Ingenu amb el suport d’Espectacles amb Classe i el Teatre Poliorama (Barcelona).
En col·laboració amb La Nau Ivanow.
direcció d’escena // Marc Chornet Artells
adaptació // Anna Maria Ricart i Marc Chornet Artells
ajud. de direcció i assesoria de moviment // Georgina Avilés
disseny d’espai // Laura Clos (Closca)
disseny d’il·luminació // Pol Queralt
disseny de vestuari i caracterització // Adriana Parra
disseny audiovisual // Alfonso Ferri
producció // Neus Pàmies
assistent de producció // Abel Martí
espai sonor i música en directe // Gerard Marsal
coreografia i bailaor en directe // Jesús Blanco
fotografies // David Ruano
intèrprets // Marina Alegre, Toni Guillemat, Cristina López, Martí Salvat, Xavier Torra i Ivet Zamora.
Una molt valorable versió d’una de les obres més conegudes i universals de Federico García Lorca, que, des de la perspectiva que donen els 85 anys que ha fet del seu assassinat (no mort, com alguns diuen per confondre i treure importància a l’assassinat del, potser, més gran artista del segle XX de les lletres hispanes a mans del pitjor franquisme) la companyia ha volgut posar en escena, en el context de la vida i la mort del poeta de Fuente Vaqueros. Per això, la durada de l’espectacle -70 minuts aproximadament- i els nombrosos moments en què estem escoltant altres textos lorquians, entre els que destaquen els primers minuts dedicats a la ‘Teoría del Duende’, ens diuen que s’ha fet una tria de moments i paràgrafs de l’original de Bodas de Sangre, per a fer-ne una versió més sintètica. Una síntesi força reeixida, que, mentre no s’aparta del text original del drama, ens va atrapant, com sempre que el sentim o llegim.
Cal dir a favor que els actors estan molt correctes, tots ells i elles, i que diuen molt bé el text. Això en un dramaturg com ell és fonamental, i ja et dóna un tant per cent elevat de que acabi sent una funció reeixida. Però no només hi ha paraula, sinó també una proposta estètica, coreogràfica (el seu moviment i posicions, molt estudiats), i tècnica que proposen una actualització que deixa ben palesa la universalitat de la trama, que a més es basa en fet reals.
També hi ha un afegit ‘tecnològic’, ja que es despulla pràcticament qualsevol escenari possible, canviant-lo per alguns objectes i mobiliari (que molts de cops no és el que vol representar que és), llums que es mouen per l’escenari, un dj dins de l’acció, narradors que agafen micròfons, una pantalla enorme de fons i, sobretot, i això és destacable perquè em va semblar un encert, tota la sessió de fotografies de les noces, que instantàniament es poden veure a la pantalla. Un tradicional reportatge fotogràfic que tota ‘boda’, sigui o no de sang, ha de tenir. Aquí potser va fallar el fet que quan es feien captures de vídeo en directe (la càmera és fotogràfica, no videogràfica), el so i els moviments de llavis anessin descompassats. Però el reportatge fotogràfic, com dic, era un gran reforç visual on es retratava l’estat d’ànim dels personatges: una troballa interessantíssima.
Potser -com a mínim per a mi- el fet d’introduir altres textos que ens parlen de coses que no estan passant a l’acció, un ballarí que ens porta sens dubte a una estètica flamenca-andalusa, algunes dissertacions parlant amb amargura de la ‘seva’ Espanya, però sobretot, representar la mort dels dos protagonistes masculins amb la del ballarí que entenem que encarna a Lorca (¿?), fan que el pretès universalisme que es vol posar de relleu (i no només geogràfic, sinó temporal, ja que el text té una rabiosa contemporaneïtat), quedi una mica compromès. O contradit, més aviat. Amb un diamant com aquest text a les mans, tot afegit pot resultar sobrer.
I d’allò que no hi és de l’original, trobem a faltar la persecució (per altra banda, estèticament molt encertada, des de la perspectiva d’una motocicleta fent quilòmetres d’una solitària carretera) i sobretot la mort dels dos homes que pretenen la mateixa dona.
En resum, i reitero, una molt valorable proposta, a la que potser li han faltat part dels textos i escenes originals, li han sobrat notes al marge, i on la introducció de la tècnica i les músiques actuals, té moments feliços i d’altres que no tant.
Deixa un comentari