Vist el divendres, 29 d’octubre de 2021, al Teatre de Lloret de Mar
SINOPSI
En Pau és un home de 33 anys, l’edat de Crist. S’acaba de comprar un pis
amb la seva dona al barri del Raval de Barcelona. És feliç amb la seva feina i
la Judit. S’estimen, es miren amb amor i tendresa mentre van traient de les
caixes tots els objectes i els col·loquen al seu lloc: un cartell de Tortell
Poltrona, un electrocardiograma, fotos, fotos de família feliç; un dinar de
Nadal, Setmana Santa, un salt a la piscina… recorda com estimava el seu avi.
El seu avi era franquista. Un viatge del poble a la ciutat, de la ciutat al mig del
bosc i del bosc al menjador de casa. De l’espai públic al privat. El gegant del
Pi és una autoficció de l’herència rebuda, d’un intent per encarar la
construcció d’una llar. Què ha fet la meva família per defensar les seves
propietats? De què seríem capaços per defensar casa nostra? Què faríem per
salvar un fill? Aquesta peça parla del feixisme que irremeiablement portem
dins. Del nostre monstre.
Espectacle en català. Durada aproximada, 76 minuts. Recomanable a partir dels 14 anys.
FITXA ARTÍSTICA
DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ: Pau Vinyals
INTÈRPRETS: Júlia Barceló i Pau Vinyals
ESPAI SONOR: Arnau Vallvé – Can Sons
PRODUCCIÓ: Teatre Lliure
Com diu la sinopsi l’espectacle, en Pau, en primera persona, en explica la seva curta vida, començant per l’actualitat d’un noi de poble que s’instal·la definitivament a Ciutat Vella de Barcelona amb la seva companya. Però a partir d’aquí, coneixem la seva petita-gran història, tant personal com familiar. El poble on va néixer i créixer, i sobretot el seu paisatge humà: veïns, família i molt especialment el seu avi, ja finat, a qui ell anomenava de petit (i se li ha quedat) senzillament amb En Pi.
El relat del que ens explica és molt substanciós, molt ben estructurat des d’un punt de vista literari, i convertit en un monòleg amb el qual (potser no tot, però segur que en parts) ens podem sentir identificats tots els que formem part del públic. Conviure amb els fantasmes familiars de vegades no és fàcil. I menys si aquells dels quals descendim són a les antípodes del que som i del que volem ser com a persones. Ens hem de sentir culpables perquè la nostra família, i per tant nosaltres, sigui relativament benestant perquè un avantpassat va aprofitar la conjuntura política del franquisme (però podrien ser moltes altres coses!) per a prosperar?
El text és d’una gran potència, i evoluciona per a emocionar-nos, però sobretot per a qüestionar-nos i crear-nos dilemes. La família, especialment pares, mares, avis i germans, són el cercle més íntim, i no és fàcil (i possiblement no volem) desfer-nos-hi. Sobretot si han estat bons amb nosaltres i ens han ajudat a créixer com a persones i han tingut tota la cura del món amb nosaltres. Però ens corca saber certes coses…
Més enllà del text, sobre la dramatúrgia i especialment tota la posta en escena, només dir que hi ha coses molt encertades en els canvis i sobtades caracteritzacions, cançons amb micròfon de mà (de nens i de grans, de vegades tenen fantasies sobre ser estrelles de l’espectacle), i no vull deixar de referir-me a dos que em van agradar, una ja durant l’espectacle, i és la caracterització (senzilla però efectiva) de la seva pròpia mare, amb una bata de feines de casa. I l’altra, que comporta una reflexió posterior, la de Spiderman, que comporta entendre que les disfresses, especialment aquelles que ens tapen la cara, poden ser un mecanisme inconscient d’autoprotecció.
Ara bé, moltes altres les trobo que desvien l’atenció sobre la potència que en sí té el mateix text, i un apunt tècnic: de vegades, i molt especialment a les cançons quan es canten amb micròfon, no s’entenia el que deia prou bé. I això amb un text tan sucós, és una enorme llàstima.
Deixa un comentari