Vist del dijous, 16 de desembre de 2021 a la Sala Tallers (sessió escolar) del Teatre Nacional de Catalunya de Barcelona.
SINOPSI
L’extraordinària història de tres germanes que sobrepassen totes les barreres.
Tres germanes, un camí i un objectiu: tenir el futur a les seves mans. Per aconseguir-ho, diàriament s’enfronten a obstacles i perills per arribar a l’escola. Són conscients que només l’educació els obrirà les portes a un demà millor. Un espectacle suggeridor, visual i sense text, que s’inspira en la història real d’infants d’arreu del món.
L’espectacle Camí a l’escola ha estat premiat com a Millor espectacle familiar als Premis de la Crítica, com a Millor posada en escena amb el premi FETEN i nominat com a Millor espectacle familiar als premis Butaca.
Amb l’espectacle Camí a l’escola, la companyia Campi Qui Pugui col·labora amb l’associació Sur le chemin de l’école, l’association.
L’any 2017, la Cristina i en Jordi em van parlar amb els ulls brillants del documental francès Camí a l’escola, sobre la generositat dels infants que comparteixen la seva passió per la vida i la seva capacitat de superació.
Volien fer-ne un espectacle, amb mi.
Veia les papallones que es movien dins seu recordant el documental i les seves ganes de créixer com a companyia de teatre.
«Aquests infants saben què volen ser cada dia. Nosaltres ho sabem?»
Em vaig emocionar i vaig adonar-me que ja havíem començat a caminar junts.
«Són nenes i nens que decideixen canviar el seu racó de món. Per a elles, aturar-se a mig camí no és una opció.»
L’opció, la vida, és el risc. I a vegades és necessari fer un salt, fins i tot al buit. Els Campi Qui Pugui van tenir el valor de saltar i jo vaig llançar-m’hi amb ells.
Gràcies Chanda, Nasta, Devi i a tots els infants del documental per fer saltar les nostres vides.
Rosa Diaz, directora de l’espectacle.
FITXA ARTÍSTICA
- Autoria Campi Qui Pugui
- Direcció Rosa Díaz
- Amb Alícia Buil, Cristina Garcia, Aitana Giralt, Jordi Pedrós i Erik Varea / Marc Cartanyà
Jo que sóc un fan de la sèrie documental en què es basa aquest espectacle, molt encertadament emesa a la Televisió de Catalunya, em preguntava com es podria adaptar al teatre uns documentals que, no sols tenien diversos capítols i localitzacions geogràfiques (a diversos continents) sinó que protagonitzaven exclusivament els i les seves petits protagonistes.
I també, per què no, com reaccionaria un públic, l’escolar, que no va acompanyat de pares i/o familiars, en una sala on s’ajuntaven no menys de 250-300 alumnes, amb la única companyia dels seus mestres. Deixeu-me dir, perquè conec el tema bastant a fons, que el teatre per a escolars és el que, per lògica, assoleix un major nivell d’universalitat de públic. M’explico, els pares i mares que porten als seus fills, néts o nebots/des al teatre són un petit percentatge. En canvi, totes, o una aclaparadora majoria d’escoles porten a veure als seus alumnes a veure espectacles, ja sigui al mateix centre (ja sabeu, hi ha escoles que tenen teatres tan bons que alguns d’ells han acabat convertint-se en sales de programació regular) o bé assistint a una sala més o menys lluny de l’escola o institut. Per tant, si pràcticament tots els infants i adolescents han assistit a algun -generalment varis- espectacles en directe en arribar a la majoria d’edat, és sobretot responsabilitat de les campanyes escolars.
Dit això, el repte era traslladar un producte documental creat per a la televisió, que retrata la voluntat dels infants que no tenen res garantit a la vida per a educar-se, ja que veuen que a través d’això podran arribar més lluny (no necessàriament més alt) a la vida. I també, per què no, satisfer la seva ànsia natural de saber.
Per a fer aquest trasllat de mitjà, es trien tres protagonistes femenines*, entre la infància i la pubertat, d’un recòndit poblat d’un país remot i exòtic, que parlen entre elles en un llenguatge que desconeixem totalment. Per tant, de forma obligatòria, l’espectacle ens ha de mostrar què els passa només a través de la comunicació no verbal, amb una acurada producció, una interpretació corporal i una utilització dels tons de veu reeixida, en absència de la paraula comprensible.
En el primer apartat, la producció escenogràfica, d’utillatge i vestuari és totalment adient a l’objectiu, una escenografia que em pregunto com s’adaptarà a molts espais teatrals en una futura gira, que desitjo llarga i extensa, i que suposo que ja estarà ben pensada des d’un inici.
La interpretació de les actrius (i algun actor que apareix episòdicament) està força bé, i aquesta corporalitat, juntament amb la treballada estètica, aconsegueix que un públic que a l’inici tenia moltes ganes de parlar, vagi de mica en mica entrant en la història.
Per a mi, però, hi ha dues coses que serien millorables: una és el tema del text parlat. Davant de llengües, països i cultures que ens són desconeguts, vaig albirar que hi havia una voluntat de representar diversos moments de diversos dels documentals de la sèrie, fent un poti-poti que havia d’enquibir-se dins d’una sola funció. Aleshores, vaig trobar a faltar que parlessin en català, sense que això hagués de restar importància al gest, però que haguessin pogut donar algunes informacions que atrapessin al públic des d’un principi, i que complementessin el sentit que un documental com aquest té, o potser un narrador, com a l’original televisiu. Al capdavall, tampoc podem verificar si deien el text bé o no.
L’altra cosa, havent vist la sèrie, seria l’evidència de que el viatge a l’escola simbolitza la voluntat de salvar dificultats, i de fer-ho cada dia, emprant hores i esforç en arribar a la teva meta. En el muntatge, penso que es dóna al joc entre elles un pes en minutatge superior a un altre valor de l’original, que és retratar les coses bones de tots els paisatges que es van trobant, i els estils de vida propers a la terra, que sent-hi, per a mi tenen més força, a banda de la superació d’obstacles, tema molt ben tractat aquí. Ja s’entén que tant les protagonistes com els espectadors són infants, i aprofiten qualsevol circumstància per al joc, i és bo que així sigui, però en aquells moments jo pensava ‘a quina hora han de sortir aquestes nenes de casa per arribar a l’escola, si a més a més del llarg camí i els obstacles, fan servir temps per a distraccions?’. Com veieu, una consideració estrictament personal.
En conjunt però, l’important és que el missatge arriba i els infants, en proporció de 25 a 1 amb adults entre el públic, van acabar seguint, entenent i gaudint del que se’ls explicava. Per tant, val la pena que ho vegin i que, si no ho heu fet, després els poseu a casa alguns vídeos d’El camí a l’escola’ i pregar al ‘TV3 a la carta’ que si és possible, incloguin la sèrie sencera a la seva web. Una encarida recomanació.
*No és debades que siguin nenes, només cal veure com les nostres facultats i escoles professionals tenen una presència femenina tan nombrosa.
Deixa un comentari