Crítiques: ‘La mort i la donzella’ al Teatre del Raval

La mort i la donzella és una història que pot passar a qualsevol país que hagi patit una dictadura, instaurada per la força de les armes i el terror. Es tracta d’una crua reflexió que posa en qüestió els mètodes repressius de les dictadures i treu a la llum les ferides d’un passat que no s’oblida i que sempre torna.  Una obra sobre la tortura, els abusos i les barbaritats que els  homes poden fer quan tenen el poder absolut i irracional. Un text emocionant i captivador que ens farà participar d’una crua realitat: el patiment d’una dona que es vexada i torturada per les seves idees. Aquesta és la peça de teatre iberoamericana més representada a tot el món, amb gran èxit de públic i crítica.

Fitxa Artística

Autor: Ariel Dorfman
Traducció: Joan Barbero
Direcció: Empar López
Ajudant de direcció: Carme Tasias
Intèrprets: Xavi Carreras, Laura Sancho, Carlos Vicente
Escenografia: Esther Alonso | Zeroquatre
Disseny de llums: Xavi Costas
Disseny sonor: Edu Entrena
Producció: Teatre del Raval
Vestuari: ALO
Veu en off: Jordi Coromina

Crítica

Un text molt potent, el que ens proposa el Teatre del Raval, que parla sobre els supervivents a les tortures i violacions que les dictadures llatinoamericanes del darrer quart de segle XX van sembrar el terror i van ferir les societats que van sotmetre a base de violència i repressió. Pinochet, Videla, i tants d’altres, ajudats pels serveis d’intel·ligència dels Estats Units, per a conjurar el perill de l’avenç de l’esquerra al continent.

Poca cosa més a explicar, sobretot als que hagueu vist la pel·lícula de Roman Polansky o hagueu llegit el llibre original, d’Ariel Dorfman 

Molt allunyada del repertori (en el qual s’ha especialitzat) de la sala, oferint-nos un munt d’obres, majoritàriament provinents dels films de grans autors de la novel·la negra i judicial anglosaxona, com per exemple Agatha Christie o directament d’Alfred Hitchcock com ara ‘Estranys en un tren’, La Teranyina o Testimoni de càrrec, el Teatre del Raval ara ens ofereix en català i a Barcelona un drama, humà, però de proporcions monumentals, on el cor se’ns fa petit, i podem posar-nos en la pell de la protagonista, víctima de la repressió, i el que és més difícil, també en algun moment, en la del seu botxí.

La posta en escena i dramatúrgia, que redueix a tres personatges la trama, està força ben aconseguida. Potser en algun moment podria encara abreujar-se, però també és cert que necessitem temps per a entendre les motivacions i punts de vista de cadascú. També podria millorar una mica la sonoritat, que en alguns moments feia difícil entendre totalment les converses que el matrimoni protagonista manté. Ara bé, si alguna cosa s’ha de destacar, és la composició de personatge i la perfecta interpretació corporal i verbal del Carles Vicente, superb. I entenc que en el rodatge de l’obra, d’aquí a l’estiu, i desitjant que es reposi el setembre vinent, ajudarà a llimar aquelles petites imperfeccions que pugui tenir, fruit de la gran exigència emocional d’una obra, com he dit al principi, potentíssima.