Vist el dissabte, 13 de maig de 2023 al Teatre Cirvianum de Torelló.
SINOPSI
La Sara i l’Albert són uns pares joves, d’ideologia progressista, i oberts a dialogar sobre qualsevol tema. Però quan la Clàudia, la seva única filla, els presenta l’Èric, la seva nova parella, un noi trans amb qui vol formar una família, tots els prejudicis, els dubtes i la ignorància surten a la llum. Perquè no importa el que defensem en públic, tot esdevé diferent quan passa a casa teva.
Una comèdia que parla dels prejudicis que tenim sobre la diversitat de gènere i alhora tracta de visibilitzar nous models de família.
DURADA : 60 minuts – IDIOMA: català
FITXA ARTÍSTICA
AUTORIA i DIRECCIÓ – Carol López
REPARTIMENT – Jordi Andújar, Dolo Beltrán, Ian Bermúdez i Ariadna Llobet
AJUDANTIA DE DIRECCIÓ – Núria Torres
DISSENY D’ESCENOGRAFIA – Jose Novoa
CONSTRUCCIÓ D’ESCENOGRAFIA – Fernando Portillo
DISSENY DE VESTUARI – Nídia Tusal
ESPAI SONOR – Paula Jornet
DISSENY DE SO – Jordi Busquets i Xavi Gardés
DISSENY D’IL·LUMINACIÓ – Xavi Gardés i Jose Novoa
IMATGE – Juanjo Marín i Marta Caravaca
TEASER – Marta Caravaca
DISSENY GRÀFIC – Laia Alsina Astorga
COMUNICACIÓ i XARXES SOCIALS – Elisenda Riera Rovira
PREMSA – Clara Cols Torras
CAP TÈCNIC SALA I TÈCNIC DE FUNCIÓ – Xavi Gardés
CAP TÈCNIC GIRES – Fernando Portillo
ADMINISTRACIÓ – Josep Maria Milla i Sergio Matamala
DISTRIBUCIÓ – Elisenda Riera Rovira
PRODUCCIÓ EXECUTIVA – Clara Cols Torras i Sergio Matamala
UNA PRODUCCIÓ DE Flyhard Produccions S.L.
AMB EL SUPORT DE:
ICUB – Institut de Cultura de Barcelona
ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals
AMB ELPATROCINI DE Llibreria Montseny
AGRAÏMENTS Marc Rosich, Munich, Sala Beckett i Teatre Lliure
Crítica
Hi ha moltes maneres d’afrontar la temàtica LGTBI+ a través del teatre. Una que segur que funciona, com en gairebé tots els temes, és la comèdia. Una comèdia de vegades agredolça, perquè la realitat per a les persones d’aquest col·lectiu ha estat i és força dura en relació a la ‘normalitat’, però amb el riure i la reflexió es guanyen moltes batalles. No totes, però sí moltes. Aquest text, força sòlid, ens posa davant de la situació que a uns pares els sorgeix quan la seva filla -que fins aleshores ha mantingut totes les seves relacions durant poc temps- els presenta a la seva parella, amb qui vol formalitzar aquest vincle. De fet, presentar-la als pares és tot un avenç! Però no és el que s’esperen, ni tan sols uns pares tan moderns, que acceptarien que tingués, posem per cas, una relació lèsbica. No, és molt més complicat que això!
Un exemple seria tota una tirallonga de referències al gènere ‘i’, que pretén solucionar la dualitat del llenguatge que hem heretat de segles d’història. La correcció política aquí també rep, per descomptat.
Podríem dir que l’argument (de tan sols 60 minuts, molt encertada la durada) avança entre la identificació de la major part del públic quan s’enfronten aquell moment quan el ‘nen’ o la ‘nena’ et porta la parella a casa: situacions reals, i en la majoria dels casos divertides… Els que sigueu progenitors us hi sentireu retratats, amb la sorpresa, l’estupefacció i l’imaginar què passaria si us toqueu a vosaltres. I com no, els punts i apart que es generen, que com el cor de les obres gregues, apel·la a transmetre un missatge transcendental al públic, directament, trencant la quarta paret. Per sort, la solemnitat que trufa l’hora de durada consta d’intervencions curtes, i en ocasions musicals, però no perd el sentit de l’humor per gaire temps. Una i altra cosa són necessàries. Jo m’inclino per la comèdia pura, però la reflexió també és necessària. I per damunt de tot, hi ha l’amor de pare i mare, la reivindicació de la no dualitat obligatòria al considerar els éssers humans, i una palanca de situacions que ens obren escletxes a la ment. Ho vulguem o no, hem estat educats d’una manera determinada.
Una obra que funciona molt bé, i que per les seves característiques funcionaria (està comprovat, segons em van dir ells mateixos) de meravella a instituts. I una sorpresa, ja que un dels personatges, el que més s’allunya de la ‘normalitat’, és en realitat el que diu ser durant la ficció. Tot un bany de tolerància.
Deixa un comentari