Crítiques: «El principi d’Arquímedes» de Josep Maria Miró

Vist el dimecres, 27 d’agost de 2025 a l’Espai Texas de Barcelona.

SINOPSI

Ha arribat el dia que els “Cavallets de mar”, el grup infantil de natació, comencin a nedar sense bombolla. Aquest moment crucial per als més petits de la piscina és el desencadenant perquè surtin a la superfície sospites, dubtes i temors. L’Anna, la directora del club de natació, demana explicacions a en Jordi, l’entrenador dels Cavallets, després que alguns pares s’hagin queixat de com el noi ha gestionat la negativa a llançar-se a l’aigua d’un dels nens, que no vol fer-ho perquè està espantat. En Jordi assegura que ha actuat amb tacte i que no l’ha renyat ni espantat. El problema, però, és un altre: els pares veuen amb inquietud i preocupació que, per tranquil·litzar-lo, l’hagi abraçat i li hagi fet un petó.

–

El Teatre Texas impulsa una nova producció d’El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró: un dels textos d’autoria catalana contemporània de més èxit internacional. Amb aquesta aposta, els Texas posem en marxa un dels nostres objectius fundacionals: recuperar i revisar el ric patrimoni escènic català contemporani, que, degut a les dinàmiques del mercat teatral local, surten de circulació molt abans que les hagi pogut gaudir el públic. Aquest títol ha tingut 42 produccions arreu del món, però a Catalunya l’han vist poc més de 7.000 espectadors en dues exhibicions curtes a Barcelona i 4 funcions en gira.

https://espaitexas.cat/espectacle/el-principi-darquimedes/

Idioma: Català – Durada: 80 minuts

FITXA ARTÍSTICA

CRÍTICA

A la reposició que es fa d’aquest text de Josep Maria Miró a l’Espai Texas, si alguna cosa queda clara, és que ‘El principi d’Arquímedes’ és una de les arquitectures dramatúrgiques més ben construïdes del teatre català contemporani. I sobretot, que tracta de temes que ens trobem a diari, i que poden arribar a provocar un conflicte quan es creuen.

A partir d’un fet innocent, i en la trama no hi ha res que faci pensar que no ho ha estat, poden remoure’s els records d’uns fets recents en una instal·lació veïna, que sí que van resultar (o això diuen) constituents de delictes. Les xarxes socials (en aquest cas, sense intervenció de mans negres) i la mala consciència que molts pares actuals tenen sobre haver de tenir els nens i nenes ‘col·locats’ en horaris laborals, desboquen una situació on semblen justificades les intromissions en la vida privada d’un monitor. El seu retrat, a través del text, és el d’un noi fatxenda i agosarat, amb un posat propi de la seva edat, que ens fa dubtar en certa mesura de si finalment és o no culpable d’haver-se excedit.

Em ve a la memòria una frase lapidària i políticament incorrecta en una tertúlia radiofònica, per part del professor Manuel Delgado, assenyalant agudament que la nostra societat ‘no fa res o gairebé, quan els infants no són estimats -o directament maltractats- pels qui haurien de fer-ho, i en canvi s’esvalota amb els que els estimen massa‘. Per pensar-hi.

I un mèrit més per al text és la utilització d’escenes que es cavalquen, o que semblen repetir (però mai exactament) moments d’aquest dia tan delicat que porta a escena, utilitzant flashbacks i visions diferents d’una mateixa escena, com si la reviséssim des de diferents angles. Com si canviéssim la posició de la càmera, però sempre revelant una nova i útil informació, que entortolliga i fa més difícil jutjar a uns i altres. A tots els entens, però la sensació és que es poden fer les coses millor, i sobretot, no crear víctimes.

De la direcció, diria que vol ressaltar massa la sensació de drama (per exemple, en els intervals sonors), posar moviments de flotadors que no entenc necessaris, o la nuesa sobrera d’un dels personatges, que no aporta res a un text que, insisteixo, ja posa tota la carn a la graella sense necessitar res més.

I finalment, pel que fa a la interpretació, durant molts moments és molt mecànica i accelerada, especialment al principi, i en altres moments a un volum molt baix, cosa que dificulta la comprensió a un públic que ja té atrapat des dels primers minuts. 

En resum, un gran text, i una posada en escena que podria limitar-se a dir-lo bé, sense més pretensions, i ja n’hi hauria prou.