Crítica: ‘Tarsius’ de Lara Díez Quintanilla

Vist el diumenge 16 de novembre de 2025, al Teatre Nacional de Catalunya de Barcelona.

SINOPSI

Ningú ens ha ensenyat a parlar de la mort. Ens han dit que el suïcidi és tabú. Però, si no es pot dir, com es pot entendre? I si no es pot entendre, com es pot evitar?

Els tarsius són uns primats en perill d’extinció que no poden reproduir-se en captivitat. Quan se senten engabiats, s’autolesionen, maten individus de la seva espècie i, fins i tot, s’immolen.

Sis persones joves amb realitats molt diferents habiten un món sense sentit, deshumanitzat i absurd. Gairebé no es coneixen entre elles però, com els tarsius, quan es troben al límit, s’uneixen amb els seus congèneres en un crit comú.

Una coproducció del TNC i de Teatres en Xarxa que girarà per Catalunya després de la seva estada aquí.

FITXA ARTÍSTICA

CRÍTICA

Com s’anuncia al principi de l’espectacle, les estadístiques de suïcidis juvenils del nostre país són esfereïdores: són la primera causa de mort de joves fins als 25-30 anys. La primera entre les noies, la segona entre els nois.

Cal, doncs, reflexionar sobre el perquè. I a fons, perquè ens hi va molt. Aquesta mena de pandèmia ens porta a una fita històrica europea de fa 250 anys, l’Efecte Werther, que va significar una onada de suïcidis entre els joves europeus, per imitació del protagonista de la novel·la de Goethe, «Les tribulacions del jove Werther«. És clar que no va tenir predicament entre tota la joventut europea, sinó entre les classes més acomodades, i sobretot en aquells que sabien llegir. Menciono això perquè em sembla trobar un paral·lelisme, en un món on es presta molta més atenció (encara que potser no de la forma que hauria de ser) a les necessitats d’infants i joves: educació, salut, diversió i entreteniment… i possibilitats materials (i una xarxa d’oportunitats) perquè caiguin en certes addiccions.

Probablement també hi ha un problema de desorientació. Pot semblar contradictori que, ara que tenen més accés a la informació que abans, i que tenen més opcions que triar (per exemple la orientació sexual, que ja no és tan víctima de persecució), hagin sorgit noves formes d’insatisfacció i l’impuls de deixar la vida com a solució dels seus conflictes.

Conflictes que són portats a l’extrem pel text, que planteja uns graus irresistibles d’infelicitat (tots els extrems, els més marginals i els més aprovats socialment) que condueixen a l’autosacrifici.

Val a dir que la conclusió final dóna un cert hàlit d’esperança… tanmateix…

Cal valorar que l’equip d’actors joves i talentosos és força impecable, a més, la coreografia (en certs moments, sembla un espectacle de dansa, la música del qual és el text) ajuda molt a la transmissió dels problemes que tenen els protagonistes. També la desesperació dels seus professors per tenir les mans lligades en tantes coses…

L’apartat tècnic, clavat. L’escenografia juga un paper important, amb projeccions sobre d’ella, tot i ser corpòria, i el ritme també és força trepidant… fins a mitja funció, potser 2 terceres parts… i no és per causa dels intèrprets (en ocasió a un li sembla que sort que són joves, perquè aguantar 90 minuts de constant moviment no és a l’abast de tothom), sinó per un bucle en el text, que es fa interminable, i que es manté fins dalt gràcies a la direcció, també molt valorable.

Sembla, però, que a partir de cert moment no sabem com encarar la conclusió de forma àgil, i ens perdem en crits al vent. Potser és una metàfora del món en què vivim, però a banda de graduar als actors amb nota, per mantenir la tensió escènica fins al final, no veus el moment en què s’acabi.

Ja sabem que l’adolescència és molt donada a veure’s com la protagonista d’una tragèdia, però per això també hi ha un remei molt antic, potser injust, però que funciona: relativitzar el teu drama i fer-te veure que no estàs tan malament, i que el futur pot ser millor, si te’l treballes.

Mai estaré prou agraït als que m’ho van fer a mi en el seu moment, de vegades amb poc tacte, de vegades amb males maneres, però va funcionar.