Vist el divendres, 21 de novembre de 2025 al Teatre Coliseum de Barcelona
Sinopsi
La Ruina és una nit de teràpia col·lectiva, en la qual entre tots intentarem trobar quina és la història més trista de la nit, i en la qual entre tots tractarem de tocar fons de manera col·lectiva.
La Ruina és un xou en què tant assistents com convidats especials comparteixen en públic la seva anècdota més enutjosa: aquella vegada que la seva parella els va deixar per whatsapp, quan es van dormir en una reunió important, un malentès amb un taxista… La típica anècdota que els amics sempre demanen que expliquis als sopars.
A La Ruina riem, sí, però d’alguna manera també fem teràpia de grup en veure que tots portem un lòser a dins.
Pels micros de La Ruina han passat a compartir la seva misèria gent com Berto Romero, Facu Díaz, Marc Giró… I ens han demostrat que absolutament tots som més estúpids del que ens creiem.
Cada xou és diferent i impredictible, i cada vegada compta amb més seguidors. Perquè tots tenim (com a mínim) una ruïna que el món mereix escoltar.
La Ruina Show és l’únic lloc on la misèria té premi. Concretament, el premi a la pitjor història de la nit, la més miserable.
Els còmics i els guionistes Ignasi Taltavull & Tomàs Fuentes condueixen el xou, acompanyats d’un convidat que els ajudarà a comentar les anècdotes d’aquella nit.
Fitxa artística
Crítica:
Un espectacle (o com li vulgueu dir) que està arrasant allà on va. I el plantejament és prou senzill: L’Ignasi i el Tomás seuen a una llarga taula negra amb 4 micròfons, un per a cadascun d’ells, un per al convidat especial (o convidada) i l’altre per a algú que sortirà des del públic, per a explicar un moment de la seva vida de l’estil ‘terra, empassa’m!’ . Normalment s’ha ‘poetitzat’, perquè ja sabem com és la memòria, però amb la distància, li hem trobat la part ridícula, divertida, i tot el que se us acudeixi.
En el cas de la sessió de la qual parlem, la convidada va ser Leticia Dolera, que mostra una versió desenfadada i desacomplexada de sí mateixa, revivint una anècdota d’un rodatge, que jo segurament no explicaria per vergonya pura. Però així són els actors i les actrius, acostumats a despullar-se emocionalment. I he de dir que, tant en el relat com en les interaccions amb el Tomàs i l’Ignasi, em costava de creure que no hagués estat assajada, de bé que va sortir. L’espontaneïtat és de mal assajar, diuen.
Però se’n podria dir que l’Ignasi i el Tomás ‘tenen molt de teatre’, ambdós guionistes i monologuistes, i es nota.
La fórmula funciona: els amfitrions van ficant cullerada a les narratives dels diversos intervinents (no es fa amb tothom, t’has d’haver apuntat en un paper per a que el teu nom surti, triat per la mà innocent convidada) de forma que ressalten alguns detalls que els xoquen i li troben la gràcia, amb comentaris que bé podríem trobar en una reunió de cunyats o d’amics… però ben fet.
El resultat és que vaig passar una hora i mitja rient com no ho havia fet fa temps. I això és impagable.
Deixa un comentari