Vista el 29 de gener de 2023 al Teatre de Lloret
SINOPSI
Els pallassos de Rhum els encarreguen fer un clàssic i s’ho prenen com una gran ocasió. No volen que els seus nets es diguin “El meu avi va començar pallasso i d’allà no va passar”. Volen que es diguin: “El meu avui va començar pallasso, però es va esforçar i va acabar fent clàssics, que són la cultura, la dignitat i el futur”. Escullen –perquè no hi havia un altre a la llibreria- El diablo cojuelo de Luis Vélez de Guevara, subtitulat Novela de la otra vida traducida a esta. Així és com comença a enredar-se –o, més aviat, a renyir- dues trames: la de la boja obra de Vélez –tractada amb molt respecte i amb alguna llibertat- i la d’una companyia sempre a punt de fracassar – a l’estil pallasso- en el seu esforç per portar-la a escena.
I així és com personatges del segle XVII i pallassos del XXI aixequen teulades i viatgen per les terres i els aires d’una Espanya esperpèntica.
Una coproducció de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i Velvet Events.
Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tiana i el Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet.
COMPANYIA: Rhum & Cia i la Cia. Nacional de Teatro Clásico
TÈCNIQUES: Teatre/Clown
IDIOMA: Català – DURADA: 90 Minuts
FITXA ARTÍSTICA
Basat en l’obra de Luis Vélez de Guevara
Dramatúrgia: Juan Mayorga
Direcció: Ester Nadal
Repartiment: Jordi Martinez, Joan Arqué, Roger Julià, Mauro Paganini, Piero Steiner i Xavi Lozano
Era una aposta ambiciosa: portar als espectadors dels nostres dies un clàssic (poc conegut, d’altra banda) de la literatura del Segle d’Or, passant per la tècnica i la manera de fer del clown. Un clown (pallasso) contemporani.
Si alguna cosa cal destacar d’aquest muntatge és la impecable qualitat dels intèrprets, tots ells força encertats en els seus papers. Especialment en la faceta d’un teatre de pallassos actual, recollint també la tradició musical del pallasso de pista, tots ells amb la cara pintada de blanc, cosa que ressalta la seva expressivitat. I al capdavant, el Joan Arqué, que els darrers anys ha encadenat un reguitzell d’èxits tant en la seva faceta d’actor, com especialment, de director.
Ara bé, es troben dos mons que no acaben de reeixir, ja que la dramatúrgia de ‘El diablo cojuelo’ de Luís Vélez de Guevara, feta a partir d’una novel·la, ja de per sí difícil per la seva falta de fil conductor i els jocs de paraules excessius (recordem que ja érem al Barroc), fa que el resultat sobre l’escenari sigui complicat i confús. I més accentuat per unes interpretacions que alguns moments es queden a mitges entre un estil propi de la ‘Compañía Nacional de Teatro Clásico’, que posa molt l’accent en una dicció pausada que permeti al públic assimilar la complexitat dels textos que, com ja em dit, provenen de la literatura, en aquest cas una novel·la, i no van ser pensats per al teatre.
D’altra banda, en els moments de pallasso contemporani, es nota que estan jugant en camp propi, ens fan arribar tota mena de missatges irònics (alguns relacionats amb en Lluís Homar, director de la ‘Compañía Clásica’ coproductora del muntatge) amb diversos nivells de mala llet, especialment del seu ofici. I de fons, la necessitat d’uns humils pallassos de transcendir com a actors d’una obra clàssica, ja que donen per impossible fer-ho com a simples pallassos. I especialment perquè els seus descendents se’n puguin sentir orgullosos.
Al capdavall, i en resum, una obra que es fa entortolligada i un pèl llarga, on difícilment gaudirem del sentit de crítica social de l’autor barroc -ja és complicat el text original-, sort dels moments festius i, com he dit al principi, de la qualitat actoral.
