Vist el diumenge, 6 de setembre de 2026 a La Sala Villarroel de Barcelona
SINOPSI
Primera llei de Newton és una obra de teatre incisiva i actual que posa el focus en les contradiccions del sistema educatiu i en els límits de la justícia. Escrita per Eu Manzanares i dirigida per Nelson Valente, la peça parteix d’un cas aparentment senzill: un alumne ha copiat sistemàticament en un institut que, paradoxalment, ha estat reconegut pel seu model d’èxit educatiu. A partir d’aquí, el conflicte esclata i posa en qüestió els valors del centre.
Amb l’arribada de la mare de l’alumne, decidida a garantir el futur del seu fill, i la presència d’una periodista interessada en la reputació de l’institut, la tensió augmenta i obliga els docents a posicionar-se. La pregunta és clara i incòmoda: és legítim fer trampes en un sistema que ja és injust, o això només contribueix a perpetuar les desigualtats?
Amb un repartiment coral encapçalat per Lua Amat, Dafnis Balduz, Sara Diego, Rosa Gámiz, Anna Sahun i Max Vilarrasa, Primera llei de Newton convida a la reflexió amb un text directe i punyent.
- Espectacle en català
- Durada aproximada: 90 minuts
- Edat recomanada: a partir de 14 anys
FITXA ARTÍSTICA
Autoria i adjunta a direcció: Eu Manzanares
Direcció: Nelson Valente
Repartiment
Lua Amat – Blanca
Dafnis Balduz – Adri
Sara Diego-Mare Izan
Rosa Gamiz– Teresa
Anna Sahun– Mònica
Max Vilarrasa-Izan
Escenografia: Paula Bosch
Vestuari: Zaida Crespo
Il·luminació: Jaume Ventura
Espai sonor: David Solans
Caracterització: Toni Santos
Moviment: Vero Cendoya
Direcció de producció: Maite Pijuan
Producció executiva: Carmen Álvarez
Direcció tècnica: Moi Cuenca
Coordinació tècnica: Jordi Farràs
Ajudantia de direcció: Sergi Manel Alonso
Ajudantia de producció: Sira Castells i Sara López
Regidoria: Lluc Armengol
Cap tècnic del teatre: Andrés Piza
Construcció de l’escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia
Màrqueting i comunicació i disseny gràfic: La Villarroel
Reportatge Fotogràfic: David Ruano
Col·laboradors: Montibello, Rowenta , Mikakus i Etnia Barcelona
Agraïments: Natxo Parra, Sergi Pompermayer, Carles Mallol, Alba Montalbán
Amb el suport de l’ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals (Generalitat de Catalunya), Ajuntament de Barcelona i l’INAEM – Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Gobierno de España, Ministerio de Cultura).
Finançat per Unió Europea Fons Next Generation, Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (Gobierno de España), Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya).
Distribució: Carme Tierz (carmetierz@focus.cat)
És una producció de La Villarroel i Grec 2026 Festival de Barcelona
*Aquest text ha rebut una beca per a la creació literària per autors consolidats de la Institució de les Lletres Catalanes.
Crítica:
EL DRAMA, AMB LA COMÈDIA ENTRA
Parafrasejant la coneguda i brutal expressió tradicional en castellà, definim un principi d’aquesta magnífica obra teatral, que pot aplicar-se a l’art escènic, i que moltes persones del gremi ja coneixen i expressen: per a aconseguir que un moment dramàtic esclati dins nostre, el millor és partir del contrari, l’humor. I viceversa. Ambdós extrems ens desarmen davant del sentiments més bàsics.
També ho enllaço amb el món educatiu, sobretot l’actual, sobre el qual pivota la trama d’un text brillantíssim, unes interpretacions força compromeses i un ritme mil·limètric.
Tots els personatges tenen les seves raons, els seus anhels, les seves necessitats d’acceptació, i cadascun ho revela a la seva manera honesta, fins a fer-nos pensar en ‘com reaccionaria jo en el seu lloc?’.
El conflicte és actual: els adolescents, que com han fet tots des de que existeix l’ésser humà, es rebel·len contra el món que s’han trobat. Els professors, que malgrat tot fan el que poden, sabent que es troben al mig de la necessitat de que l’educació arribi fins a certa edat per a obtenir ‘un paperet’, que volen treure el bo i millor dels seus alumnes, i topen amb la rigidesa -i deixadesa- de les superestructures (Educació, justícia, ordre públic), i per postres, han de mostrar-se comprensius amb les necessitats de les famílies, que molts de cops no han estat ben tractades per la vida. Tot això amb una carrera que no els ha ensenyat a torejar amb la realitat.
Transitant amb l’humor, les contradiccions de les persones (ser el millor, el més admirat, el més just, el més correcte, el que no sap quin altre camí hi ha si no és l’èxit) retrata uns personatges amb els que tots (o gairebé) empatitzem. Molt ben construïts, per cert.
En els dos extrems, una noia jove autoproclamada ‘influencer’ que resulta ser el personatge més maltractat per la direcció, fent una caricatura, fins arribar a la mare d’un adolescent d’un barri marginal (eufemísticament ‘màxima complexitat’), que ha hagut de criar sola dos fills, treballant més hores que un rellotge, i que només reclama una oportunitat per a ell. Diria que no m’imagino una actriu que no sigui la Sara Diego, que millorés en la construcció d’un personatge que no sembla teatre, sinó viva realitat. Sospito que era, en gran mesura, al fons dels grans aplaudiments a la salutació final, en qui molta gent podria veure’s reflectida, tot i no provenir d’aquest estrat social.
Aquí no hi ha veritats ni mentides, tots els fonaments de com i què volem ser trontollen davant de la realitat dura del cada dia. I no vull oblidar de fer-me la pregunta de quants dels girs i efectes dramatúrgics ja eren al text original, i quants han sortit en els assaigs i les primeres funcions.
Una obra IMPRESCINDIBLE per a mi, per a programacions per ciutats i pobles que poden tenir barris on més d’un personatge pot resultar identificable, i sobretot, una reflexió, entre el drama i la comèdia, de la societat actual, a un dels llocs on es formen les noves generacions: l’escola i l’institut.
