Vist el divendres, 17 de juny de 2022 al Teatre Poliorama de Barcelona.
SINOPSI
A La Brutal hem decidit seguir la nostra línia d’actualització de clàssics fent una revisió de Romeu i Julieta de William Shakespeare. I per fer-ho, ens hem envoltat del bo i millor del teatre català: Joan Yago, aclamat dramaturg de la Calòrica, ens farà adaptació i el Yannick Garcia Porres ens farà una nova i necessària traducció. La nostra serà una versió contemporània i poc romàntica del text de Shakespeare. Els nostres Romeu i Julieta seran dos joves que s’enamoraran i posaran les seves vides en perill, i que convertiran el seu amor en un crit desesperat per deixar en evidència l’absurditat de l’odi que enfronta a les seves famílies. Volem fugir d’allò anecdòtic i capriciós que té l’amor romàntic i fer-los més conscients i actius en la recerca d’un nou paradigma. I tot explicat amb la bellesa de la paraula de Shakespeare, més viva que mai, que ens emocionarà i ens portarà a reviure la història d’amor més famosa de tots els temps, ara amb l’especial enfoc que La Brutal dona als seus espectacles.
FITXA ARTÍSTICA
Una obra de William Shakespeare
Traducció: Yannick Garcia Porres
Dramatúrgia: Joan Yago
Direcció: David Selvas
Amb: Emma Arquillué, Nil Cardoner, Guillem Balart, Anna Barrachina, Albert Baró, Pau Escobar, Adrian Grösser, Xavi Ricart i Andrew Tarbet
Escenografia: Alejandro Andújar
Disseny de vestuari: Maria Armengol
Disseny de so: Damien Bazin
Disseny de llums: Jaume Ventura
Disseny de vídeo: Mar Orfila
Caracterització: Claudia de Anta
Composició Musical: Paula Jornet / Adrià Jornet
Coreografia i Moviment: Ana Pérez
Cap tècnic: Arnau Planchart
Regidora: Teresa Navarro
Operador de so Efrén Bellostes
Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures
Confecció de vestuari Época Barcelona
Premsa: Rubén García – BARC Comunicació
Suport en Comunicació: Sem Pons – BARC Comunicació
Xarxes socials: Marc Mampel – BARC Comunicació
Fotografia: Lander Larrañaga
Disseny gràfic: Eduard Buch
Vídeo promocional:
Direcció: Mar Orfila
Direcció de fotografia: Anna Molins
Vestuari: Lara Iserte amb la col·laboració de Victor von Schwarz (VVS)
Caracterització: Claudia de Anta
Alumne en pràctiques del MUET: Ana Yanini
Alumne en pràctiques d’ELISAVA: Jordina Ribó
Alumne en pràctiques de l’Escola d’Art Llotja: Lara Gómez
Agraïments Moi Cuenca / Marina Vilardell / Roger Parés / Jordi Martínez / Sala Beckett / Dagoll Dagom / T de Teatre
Una producció de La Brutal amb el suport de l’ICEC de la Generalitat de Catalunya i amb la col·laboració del Teatre L’Artesà de El Prat de Llobregat.
Perseguir minvar, si no eliminar, el romanticisme del text de William Shakespeare, pot no ser el millor dels objectius quan un afronta la ingent tasca d’aquesta adaptació de l’immortal història d’amor jove per antonomàsia.
Una versió interessant, des de molts punts de vista, començant per l’espai escènic*, que amb poca cosa canvia d’escenari ‘virtual’ (cosa que aconsegueix força) i confereix un ritme molt estimable als 100 minuts de durada del muntatge. En cap moment (o gairebé) es fa tediós, perquè a banda del principi, en que coneixem la rivalitat i les batusses entre dues famílies de Verona, i coneixem Romeu i els seus amics, i a Julieta i la seva Dida, s’abandona en gran part el text literal de Shakespeare i es va cap a un llenguatge, que busca el difícil objectiu de conservar l’essència i alhora fer-lo entenedor i proper a un públic actual, no necessàriament familiaritzat amb l’auto anglès. Aquesta literalitat es va reprenent i abandonant, passant d’un text poètic a un de més planer, segons les necessitats i desitjos tant de l’adaptador com del director, fent-se evident la primera cosa a l’escena final de la cripta, i la segona en la cançó final de Nina Simone (Everytihng must change), en anglès i subtítols en el mateix idioma, que ve a resumir-nos la idea que ens volen transmetre els responsables del muntatge. Un final brillant, si se’m permet. L’anglès va esquitxant alguns moments del text, sobretot per tenir un actor anglòfon com l’Andrew Tarbet. Al capdavall, és la llengua original de la peça.
És clar, no tots els passatges fidels a l’original són complets, ja que han patit retallades d’allò que pot considerar-se prescindible i, a voltes, es substitueix per una coreografia, cosa molt característica d’aquest muntatge, que podria ser un ‘mix’ entre una versió ortodoxa, una de radicalment moderna, i un musical espectacular. Això sí, potser notar que no sempre l’actualització d’un clàssic passa per la vestimenta moderna i determinats detalls, perquè no crec que ningú no pugui entendre que quan es va escriure el text no hi havia músiques dance ni boles lluminoses de discoteca, ja que d’altra banda els missatges claus s’envien en paper manuscrit i mitjançant un correu.
I enmig de tot això, les interpretacions. Sent correctes totes, voldria destacar el personatge del Pare Capulet -Xavier Ricart-, difícilment superable, l’esplèndida Julieta d’Emma Arquillué i sobretot, en Mercuci, encarnat per un sorprenent Guillem Balart, que entra en acció com un revulsiu trencador, poc imaginable per a una versió seriosa, però que confereix vida a l’acció i l’amistat que l’uneix a Benbolio i Romeu, i que es transforma totalment en el seu tràgic final. De fet, seguia la seva interpretació i em semblava una idea brillant per al Puck del ‘Somni d’una nit d’estiu’. Coses que penses quan veus teatre.
D’aquesta versió, això sí, jo destacaria l’absència de l’escena del ball entre Romeu i Julieta, amb la metàfora del pelegrí, amb el seu gran valor, no només romàntic, perquè possiblement la joveníssima** Julieta passa de ser una conquesta més del jove ‘casanova’, a algú molt més especial i interessant. Completada amb l’escena del balcó, aquesta sí, present i molt ben versionada.
*No puc deixar de mencionar la tremenda força de la transformació del gran escenari en una cripta mortuòria, realment esfereïdora.
** I de pas, parlem d’un tema tan actual com el casament de nenes recentment arribades a la pubertat.
En resum, una proposta ‘diferent’ d’un clàssic, interessant per a qui conegui l’original, i útil per a entrar-hi a aquells que, possiblement, els costaria de pair una versió original.
