Vist el divendres, 9 d’octubre de 2026 al Teatre de Lloret de Mar

SINOPSI

La travessa d’un grup d’intel·lectuals i artistes camí de Buenos Aires.

Dos països, Argentina i Espanya. Dos diaris argentins, La Nación i el Crítica. Dues ideologies. Dues Espanyes i un cavall, en Romántico.

L’atzar de la seva victòria en una cursa el mateix dia de l’arribada del Massilia a Buenos Aires, canviaria per sempre més el destí d’aquells exiliats.

Massilia evoca el viatge de milers d’intel·lectuals i artistes que, l’any 1939, fugien del feixisme buscant refugi a l’Argentina. Amb dramatúrgia d’Albert Boronat i Maria Donoso, i sota la direcció de Nelson Valente, quatre joves intèrprets s’endinsen en aquella experiència històrica, interpel·lant el present des d’una memòria que ressona encara avui, en un món sacsejat per nous extremismes.

Per què el Massilia? És evident que moltes qüestions són vigents tenyint la nostra època… L’exili, persones a la deriva al mar, polèmiques sobre si han de ser salvades, si han de ser acollides; el paper de la premsa, un ofici que cada cop més està en mans de grups de poder;

l’ambient bèl·lic; la polarització ideològica… Tot això és aquí, però potser ens parla el Massilia que res no ha canviat gaire? D’aquest córrer en cercles que és la història? Estem condemnats a recórrer els camins una vegada i una altra?

FITXA ARTÍSTICA

Autoria: Albert Boronat y Maria Donoso

Direcció: Nelson Valente

Repartiment: Pau Ferran, Laura María González, Georgina Latre y Martí Salvat

Producció: La Jarra Azul, Puça Espectacles, Teatre Akadèmia i Grec Festival de Barcelona 2025

 

Crítica:

Sovint, a les platees dels teatres, mentre està en marxa la funció, em pregunto per què de vegades és tan fàcil que es desviï l’atenció, i un comenci a divagar, allunyant-se del que està passant a l’escenari. Volent-hi donar nom, em dic a mi mateix: ‘hi ha teatre que et deixa pensar’, que vindria a ser el contrari de ‘hi ha teatre que et fa pensar’. Potser es troben en algun moment ambdues coses, però solen ser dues cares d’una mateixa moneda.

El cas és que ‘Massilia’ pot participar de totes dues. És la darrera producció de La Jarra Azul, una companyia que ha sorgit de l’estrat social barceloní, i que constitueix la darrera d’una trilogia que va començar amb ‘Los niños de Morelia’ i va seguir amb ‘Winnipeg, el vaixell de Neruda’. En totes es tracta de recordar que determinats republicans (els que van poder) amb la victòria del bàndol ‘Nazional’, van fugir d’una repressió segura, o una probable execució, travessant l’Atlàntic amb destins diversos, tots ells a Llatinoamérica.

El el cas de Massilia, aquest viatge comença al port de Burdeus, un cop acabada la Gerra Civil i iniciada la II Guerra Mundial.

Un calfred recorre tota l’obra: els submarins!! Aquest és el perill constant que amenaça el viatge. Els submarins de guerra de l’Alemanya Nazi. Un sentiment que acompanya tot el viatge.

La dramatúrgia està construïda amb un recurs que que es dóna sovint en el cinema, com és la simultaneïtat de dues històries, llunyanes i desconnectades totes dues l’una de l’altra. Per una banda, la història d’un cavall, ‘Romántico’ del propietari del diari ‘progressista’ de Buenos Aires (en contraposició al conservador La Nación), que té totes les apostes en contra. Per l’altra, l’arribada a Buenos Aires del vaixell Massilia, i la impossibilitat de desembarcar-hi per part de les ‘personalitats’ republicanes d’a bord, unes 60, a qui no deixen ni tant sols mirar per les finestres a la ciutat que, probablement, no els acollirà i se’ls traurà de sobre, enviant-los a d’altres destins del continent.

Hi ha una tercera línia, podríem dir, mitja línia, que és la mania d’un dels ‘explicadors’ de la història, de relacionar tots aquests fets amb els seus viatge pel ‘Camino de Santiago’ i coses que li van passar, o gent que hi va conèixer. Val a dir que, aquest detall que sembla aliè, dóna joc per a reflexions divertides (ja que l’espectacle no mostra només la cara fosca, i fa bromes) o profundes, sobretot per com connectem les nostres experiències a les coses que passen al món, i -això va ser una aportació d’una espectadora durant la #postufunció-, un minitractat de ‘com s’expliquen les històries’.

Tot molt interessant. Tanmateix, a l’altre costat de la balança hi ha alguns peròs importants:

• La funció en sí, té poca cosa més, a nivell de moviment escènic, que una lectura dramatitzada, bona, això sí. Els moviments i la corporalitat dels personatges (sigui els ‘explicadors’ o a qui estiguin representant en aquell moment) no explicava cap historia.*
• La projecció de la veu en un espai teatral a la italiana (per molt que, com va comentar la companyia, el contacte i proximitat amb el públic és molt fàcil al teatre de Lloret, per la seva absència de barreres), feia que, tan aviat com es tombaven, es perdessin algunes parts de les frases.
• En la declamació, es va observar una tendència a abaixar la veu al final de les frases, provocant la mateixa dificultat per a sentir-les totes. També cal dir que una de les actrius, va fer un esforç considerable en projectar i no fer aquesta baixada, entenc que perquè es va adonar del problema. És possible que a l’haver nascut i crescut al Teatre Acadèmia, aquesta faceta no hagi estat evident fins a anar a sales grans.

* Recordo dues experiències totalment oposades, per a il·lustrar la sensació que tens al veure una obra teatral en un idioma que no entens, i com un bon moviment, interpretació de la veu, i construcció corporals i d’escena, poden salvar en part aquesta barrera: un, a Nova York, a ‘Who’s affraid of Virginia Wolf’ on els actors (un d’ells Kathleen Turner, poca broma) on els actors simplement es movien per l’escenari. I el segon, un ‘King Lear’ fet a Barcelona en suec, sota la direcció d’Ingmar Bergman, amb una classe magistral de com explicar més enllà de les paraules.