Parlem amb la Mariona Esplugues, creadora i intèrpret única de l’obra, ‘Boja’ que es fa els dissabtes al Teatre del Raval de Barcelona.
Aquí en teniu la crítica: https://www.jovespectacle.cat/2022/10/31/critiques-boja-de-mariona-esplugues/
JM – Mariona, un surt de l’obra ‘Boja’ entusiasmat pel teu treball actoral, i també per la dramatúrgia. Expliques, en primera persona, els trastorns d’una jove que, des dels 10 anys, ha anat a la consulta del psiquiatra. Un tema tabú, i més quan els hi passa a infants i joves. I un surt convençut de que és una història autobiogràfica. Però amb el dubte que siguis una actriu que s’ha ficat fins a dins del tot del paper. Què ens en pots explicar?
MA – Primer, moltes gràcies pel que dius! Sí que és una història autobiogràfica. Hi ha persones que s’esperen després del teatre per preguntar-me si és real o és un personatge, però sí, sí, tot el que explico és real i és el que m’ha passat des de petita. Ho he teatralitzat i he decidit com exposar els fets per tal que tinguin sentit a un escenari i s’entengui amb una linealitat, però és la meva vida. És cert que al ser una història real em feia vertigen i tenia molta por i dubtes sobre si exposar-me d’aquesta manera davant de tothom o no, però sentia molt fermament a dins meu que havia de compartir aquests vivències per si podia ajudar d’alguna manera a altres persones que estiguin en situacions similars.
JM – Evidentment, és una obra molt teva, però… amb qui més has comptat per a posar en peu aquest projecte?
MA – El projecte va començar fa dos anys, a l’inici de la pandèmia i durant un any i mig estava jo sola escrivint, pensant, imaginant com podria explicar la meva història. Al principi em feia vertigen poder-ho ensenyar a ningú perquè era una història molt personal, però quan quedaven pocs mesos per estrenar l’obra, va incorporar-se al projecte l’Andrea Castellanos, que m’ha fet de coach i m’ha ajudat en la direcció escènica de tota la peça. Quan vaig ensenyar-li el text a l’Andrea i li vaig explicar la idea, ella es va incorporar poc a poc en diverses tasques dins de la creació de l’espectacle. Necessitava algú que pogués anar veient des de fora les meves propostes com a actriu i m’ajudés a ajustar el que es veia externament. El seu paper ha estat clau perquè m’ha permès sentir-me molt acompanyada. També m’han ajudat l’Andrea Monje i el Marc Oller, que han col·laborat a revisar la dramatúrgia, a fer alguns vídeos i material audiovisual tant de promoció com per a la funció. I moltes altres persones que han passat pels assajos o que m’han donat feedback que ha estat molt útil.
JM – I va ser dur haver de recordar totes aquelles sensacions, i traslladar-les a un guió?
MA – No sé si la paraula seria dur, però sí que ha estat intens, emocionant i també molt bonic, ja que parlo de coses molt personals. M’ha remogut sensacions profundes però ha estat molt sa poder compartir la meva història. M’ha alliberat molt poder deixar de portar certes coses en silenci i veure que moltes persones passen pel mateix.
JM – L’obra explica coses molt serioses, tristes, de vegades, però malgrat tot, no cau en el melodrama ni en la temptació de fer pena a l’espectador, sinó que posa de relleu absurditats de la vida de les persones, i de l’entorn social. Però mai cau tampoc en a paròdia i el riure fàcil. Com es fa, això tan difícil?
MA – La veritat és que no ho sé! Jo crec que ho explico tal i com jo ho he viscut. Crec que sentir-se víctima de les pròpies circumstàncies no ajuda a ningú. Suposo que el que m’ha ajudat és simplement acceptar que aquesta és la meva història i que el més important a la vida és poder-s’ho prendre amb humor. Tothom té una història, tothom ha patit. Suposo que tinc clar que és una història que m’ha fet patir però també, al cap i a la fi, com tot a la vida, se’n pot treure humor.
JM – Llegint el dossier de l’espectacle i el teu currículum, un se sorprèn de que, malgrat tot el que expliques a l’escenari, hagis fet estudis superiors, artístics i ara mateix siguis docent d’una prestigiosa escola d’art dramàtic. Entens aquesta sorpresa?
MA – Jo crec que, malauradament, se segueix considerant que les persones amb problemes de salut mental estan aïllades de la societat o que tenen problemes d’estudis o socialització. Entenc que es vegi així però moltes vegades el teu veí, que veus cada dia amb un somriure a l’ascensor i que té una vida aparentment normal pot estar patint molt per dins. Els trastorns mentals, moltíssimes vegades, es porten per dins mentre segueixes fent una vida d’estudi o treballant professionalment amb un alt rendiment. Diuen que el 90% de la població pateix una depressió a la seva vida. Va molt més enllà del rendiment acadèmic o professional.
JM – Creus que aquests problemes de salut mental afecten tothom? En molts casos, una intel·ligència elevada i una gran sensibilitat, les trobem en persones amb problemes similars. Tu li veus una relació?
MA – La veritat és que no sóc especialista en el tema i no tinc ni idea de si hi ha certes tendències en com són les persones i si tenen més o menys dificultats en la salut mental. Jo, com més faig l’espectacle i rebo feedback dels espectadors, més me n’adono que moltes persones han tingut períodes difícils amb la seva salut mental. La gent, quan s’espera després del teatre per parlar amb mi o per mostrar la seva emoció, m’explica que pren medicació des de fa molts anys o que fa uns anys va tenir una depressió. Penso que els problemes de salut mental són molt més generalitzats del que es creu però se segueixen portant en silenci. Al final, tothom a la vida té moments difícils. És inevitable desestabilitzar-se perquè viure en aquest món és tot un repte per qualsevol persona.
Donem les gràcies a la Mariona per la seva immediata bona disposició a fer aquesta entrevista, i sobretot al regal que representa el seu treball a ‘Boja’, que esperem que duri molt en cartellera al Teatre del Raval, i que faci moltes funcions arreu. No és un adéu, sinó un ‘fins a la propera’.
Deixa un comentari