Vist el diumenge, 19 d’octubre de 2025, a l’espai immersiu de Poblenou (Llull, 121) Barcelona.
SINOPSI
‘Supersàpiens’ és una comèdia amb tocs de ciència-ficció ambientada en un futur distòpic on les decisions més personals ja no depenen de l’humanitat.
Inspirat en les grans produccions immersives internacionals, el muntatge combina teatre, tecnologia i arts digitals per submergir el públic en un univers on realitat i ciència-ficció es confonen.
L’espectacle es durà a terme en un nou espai escènic immersiu de 2.000m², amb capacitat per a 400 persones, creat especialment per a l’ocasió al Poblenou.
L’èxit Sàpiens de Roc Esquius (2018) és converteix en Supersàpiens, una producció de gran format immersiva dirigida novament per Sergi Belbel i amb Enric Cambray i Marta Torné com a protagonistes.
FITXA ARTÍSTICA
Direcció: Sergi Belbel
Dramatúrgia: Roc Esquius
Interpretació: Enric Cambray i Marta Torné
Productors: Martí Font i
Cristina Oliva (Forty Entertainment)
Llum i So: Santi Vilanova i Eloi Maduell (Playmodes)
Il.luminació d’escena: Kiko Planas
Escenografia: Josep Iglesias
Vestuari: Marc Udina
Direcció creativa de la campanya i de
l’experiència final: Gracias Grecia
Fotografia Cartell: Tanit Plana
Premsa: Ruben García (BARC)
Màrketing offline: Anna Candelas
Màrketing online: Sem Pons (BARC)
Cap de producció: Noemí Manso
Direcció tècnica: Bruno Fàbregas i Xavier Gibert
Regidoria: Ana Gómez
Assistent de producció: Judit Ampudia
CRÍTICA
No puc comparar aquest ‘Supersàpiens’ amb l’obra ‘Sàpiens’ del 2018, però sí que em vaig interessar en anar a veure aquesta, perquè dues de les obres que el Roc Esquius va escriure i dirigir «Mars Joan« i, sobretot el ‘iMe‘ que va presentar a la ja desapareguda Mostra Butaka Jove d’Olesa de Montserrat, en l’edició del 2014 em van resultar molt interessants, amb un estil molt fresc i humorístic, alhora que tractant temes transcendents, del gènere de la ciència-ficció, que el permet crear mons que no siguin necessàriament versemblants.
La peça que ens ocupa avui consta de dues parts ben diferenciades (miraré de no fer cap espoiler), totes dues protagonitzades per la parella actoral de la Marta Torné i l’Enric Cambray. En la primera, totalment teatral (ja veureu per què ho dic així), es dóna la trobada dels dos personatges, i el plantejament del conflicte que recorre tota l’acció. Una part molt ben resolta, per cert, amb un escenari ampli, on el públic pot veure l’acció des de tres bandes (les grades de l’espai) i amb un diàleg força ben construït, i dirigit amb un pols molt encertat pel Sergi Belbel, que compensa el fet que només siguin sempre 2 a escena amb unes distàncies que fan gran i potent el missatge.
En una segona part, entra en joc tot l’entramat escènic que podem veure des del principi a les fosques, on els dos personatges van d’un costat a l’altre, incorporant quan cal (especialment l’Enric) diversos personatges i on el ritme s’accelera i assoleix la qualitat de ‘bogeria’, fins a un epíleg, altre cop a l’escenari, que tanca el missatge. Tot plegat, aproximadament als 90 minuts de l’inici. D’aquesta part, em quedo amb el crit de ‘Els cervells seran sempre nostres’.
Podríem dir que, a banda, aquella segona part es fonamenta també, i molt, en un joc delirant de llums canviants i efectes sonors contundents. Però tant de moviment i carrera, em fa la impressió que perd una mica el control i la força que tenia la primera part. Això sí, el to humorístic i el drama van llençant els seus dards contínuament. És fa difícil dir quina conclusió final se’n pot treure, tot i que queda clar que la interpretació és a gust de cada espectador.
El que amoïna una mica és pensar en quina mesura tot aquest desplegament tècnic i d’espai (aquí la grandesa de l’espai és molt protagonista) és realment necessari per a la reflexió que l’obra ens proposa. I més encara amb dos actors, que segur que acaben baldats per alguna cosa més que la intensitat interpretativa. A banda del fet de que -tal i com està ara- serà difícilment oferible a d’altres espais…
En tot cas, és una obra força considerable, i en el pla estrictament actoral, veig a l’Enric Cambray ben acomodat a les exigències del paper, i molt valorable a la Marta Torné, que considero que té un cert marge de millora, no per la seva presència escènica, que és perfecta, sinó per l’aire de poder, seguretat i superioritat que en el seu personatge es pot endevinar sentint el text.
Obra amb força acció, que atrapa l’espectador des d’un principi, molt ben escrita i dirigida, que té com a principal virtut fer digerible alguns dels transcendentals dilemes de les societats modernes.
Deixa un comentari